Jo vaig sobreviure a Tasmania

tassie1.jpg Hola amics, sanguangos i homes de poca fe que pensaven que un tio cosmopolita com jo no podria sobreviure a Tasmania. Han estat uns dies molt interessants en els que hem recorregut més de 2000 quilòmetres al voltant de tota l’illa, descobrint paratges impressionants. Però tranquils, no és la meua intenció torrar-vos amb una descripció detallada de cada etapa del viatge, però sí comentar-vos algunes singularitats d’esta illa.


El que més crida l’atenció només aterrar és la gran quantitat de vegetació i la poca presència humana en l’illa. Poc més de 400.000 persones habiten Tasmania i més de la meitat estan concentrades a la capital, Hobart, i no és una illa menuda, ni molt menys… Els parcs naturals i l’abundància de paratges inexplorats fan de Tasmania un lloc obligatori pels australians que fugen de la platja o que prefereixen gaudir d’unes vacances més actives, fent senderisme, mountain bike o pesca. El més habitual és llogar una caravana o una furgoneta amb llit i recorrer l’illa i dormir a l’aire lliure en qualsevol lloc que te parega. Hi han turistes però també hi ha molt d’espai, de manera que no dona sensació de saturació. Ho tenen molt ben montat, ja que mentre viatges per la carretera hi han constants indicacions que t’informen de les atraccions naturals que vas passant: per exemple t’indiquen si hi ha un llac, la distància a peu, la dificultat del tram i el temps en què es pot fer. Als parcs naturals hi han nombroses sendes marcades dividides per la dificultat i el temps. Com vos podeu imaginar no he passat del nivell Principant-Perrero, amb caminates d’un hora com a molt!!!!tassie2.jpg
A banda de natura, la part oest de l’illa ofereix una atracció diferent: contemplar en directe l’èxit i decadència de la societat humana. A poblacions com Queenstown i Zeehan, a meitat del segle XIX, es varen trobar jaciments d’or i varen crèixer ràpidament al compas del metal daurat. Però tal i com estem entenent hui en dia, cap recurs natural és inesgotable i un dia l’or deixà d’aparèixer a les muntanyes. Va ser un fet tan sobtat que les poblacions no es varen refer i han quedat com testimonis inmòbils d’uns temps que mai tornaran. Diuen que per les muntanyes encara es poden trobar algunes poblacions fantasma que quedaren deshabitades i després oblidades, no com Zeehan, que ha sabut traure partit i deixa  visitar el magnífic teatre que varen construir els colons de l’or fa més de 130 anys (i que està quasi igual que aleshores) i un museu on es pot contemplar l’efímera historia d’esta població.  quenns.jpg


Ja comentava en un post anterior que pels australians “continentals” els de Tasmania són com els de Lepe per nosaltres. Sempre fan conyes amb ells i diuen que van un poc retrasats respecte a la població de l’illa “gran”. La veritat, amics, és que els “lugarenyos” de zones rurals són freakies. Perque vos feu una idea… un dia pararem  a menjar al pub d’un poblet (la meitat de Beniparrell més o menys) anomenat Fingal. El tema era canyero… amb les pintes del personal, però el més fort és el que són les casualitats. En arribar a l’hotel, per la nit, fique la tele i feien un repàs d’esports freakies arreu del món: el llançament de lligó, elefants jugant al fútbol i el festival dels miners de Fingal. Mecaguentot, un tipo que estava al pub mentre dinaven era el campió del món de buidar tanquetes de carbó!!!! 

tassie3.jpg

Altres coses de Tasmania. Com diria aquell “a modo de resumen”

  •  A Tasmania les autopistes tenen 1 carril
  • El dimoni de Tasmania és lleig de collons i te molt mala llet
  • La sensació de no tindre cobertura telefònica al 98% de l’illa és rara
  • Internet? What’s that? 
  • Els aussies diuen que els tassies tenen tots una cicatriu al coll. És perque quan naixen ho fan amb 2 caps i ràpidament en tallen 1.
  • A Tasmania fan la millor cervessa del planeta, Cascade
  • Els anglesos usaren Tasmania con una càrcel d’alta seguretat, els ficaven per ací i si s’escapaven la natura feia la seua feina
  • Totes les serps de Tasmania són altament verinoses. Varem vore una Black Snake en directe!!!!
  • Per fer 40 quilòmetres pots tirar-te més d’un hora
  • Tasmania té la densitat més gran de ports de muntanya per habitant del hemisferi sud (no és científic, és una apreciació personal)
  • Si algú ha arribat a llegir fins ací igual té interés en vore algunes fotos del viatge…. si és així feu click ací
PD: Ja portem 2 mesos fora de casa i ja hem vist kanguros, koales, dimonis de Tasmania…. només falta creuar-se amb Nicole Kidman.
Anuncis

7 Respostes to “Jo vaig sobreviure a Tasmania”

  1. Hey, gentola! Impressionants les imatges. Llàstima que per a anar a visitar-vos i gaudir d’aquells paratges faça falta algo més que traure un bitllet de metro d’anada i tornada…
    Una abraçada del del poble.

  2. Home, Albert-Sánchez, ja vos veig rotllo molt de senderistes, però de a on es compreu la roba, allí no existeix Decathlon…

  3. Xow, no me puc creure que hages caminat entre la natura. Aci no t’atrevies ni a anar de picnic al clot de les tortugues!!!
    que intrepid!!
    besos

  4. Que bé vius golfo… Si veus a la Kidman digues-li que es va deixar als peus del meu llitles sabates que tant està buscant segur.. Una abraçada capitàn

  5. caguendeu maqueviviu… i jo aci en el cap i casal veient la 3º temporada de “V”

  6. jaumealbert Says:

    jajjaja cabrons es fa el que es pot!!! Ara ja toca anar buscant curro! ja vos conte!

  7. en quan a la musica et falta BRMC…

    busca curro sanguango!

    besets

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: